Per tant, és una via ideal per principiants, per practicar amb estreps, molt segura i sense compromís, que es pot fer en mitja jornada i ens permet apurar en lliure tot el que vulguem.
ressenya de l'escalatroncs: http://escalatroncs.files.wordpress.com/2009/07/lapeluda.jpg
Material: 15 cintes (20 si es xapen totes al L2, però innecessàries) i estrep opcional.
L1.- 6a+/Ae 25m
Comencem a caçar un spit a 5m de terra, a la placa de la dreta d'una canal-xemeneia. Aviat ens posem a la canal, amb oposició, seguint la línia de xapes. Travessem a la paret pròpiament dita, i aconseguim una fissura marcada que és vertical i amb alguna pedra a observar. Les xapes estan juntetes i es pot passar quasi tota en A0, encara que en lliure surt força bé (bavaresa) i un "saque" no fa patir. La roca ha millorat amb les ascensions, però cal anar amb compte amb alguna crosta. Algun buril en bon estat entre parabolts.
L'Aleix al primer llarg: fissura vertical i assegurada.L2.- Ae/V, 25m
Tirada molt vertical, presa minúscula i roca amb crosteta... Està tant equipada per fer amb estreps, que amb A0 es passa bé i estalviarem temps. En lliure deu rondar el 6c/7a amb algun pas més difícil i un flanqueig de 6a/6b. Ens condueix a una reunió prou còmode, després d'algun pas en lliure. Parabolts a dojo, fins i tot sap greu la cosida.
L3.- V+, 20m
Una panxeta ens mena a un diedre tombat a l'esquerra, on cal parar atenció a la roca. Quan tenim la possibilitat, ens posem damunt l'esperó de la dreta, aprofitant una vira. Un sol pas equipat per A0, en lliure 6a/6a+, cop de decisió i equilibri.
L4.- III, 30m
Bonica tirada d'aresta que ens duu al cim de la Peluda, sense massa complicació ni assegurances. Compte amb les pedres soltes al cim.
La posta de sol al cim de la Peluda ens desperta l'enginy...Descens: Es baixa en un ràpel de 20m a l'est, que ens deixa a una canal que baixem, i trobem les marques vermelles del bonic camí d'Agulles.
Opinió: via ben trobada, amb un primer llarg de bavaresa ben equipada difícil de trobar a Montserrat. El tercer llarg també és prou bonic, i l'últim és un regal de l'escalada montserratina... El segon llarg és exageradament fàcil, híper-trepanat i poc elaborat, però té el seu ambient. Roca escamosa però prou bona en general.
